LES ÀVIES SÀVIES: 2013

dijous, 6 de juny del 2013

VILADRAU - ERMITA DE L'AROLA

vista de St.Segimon

bona gana !!!

Els Goigs de la Mare de Déu de l'Erola d'en Guerau de Liost

Als perfectes "goigs" d'en Bofill i Matas, un dels joiells de "La muntanya d'Ametistes", no se'ls pot qualificar típicament de tradicionals. Estèticament acabats, riquíssims de lèxic i una clarivident conjugació entre el terme rural i el cultisme exacte de la preceptiva literària, és d'aquells "fervorins d'ermita" en els que no hi sobra ni hi manca cap expressió. Tots els conceptes utilitzats són "populars", però el resultat és massa perfecte com per qualificar-los de "populars". Són un himne al Montseny.

Erola és un concepte de pagès, ceralista, de "distribució d'eres" o d'extensions planes i ben airejades on antigament, de forma comunal o particular, les eugues separaven tot el gra de la palla. Però, al marge de la seva etimologia agrària, les ermites solen tenir l'etimologia devota, d'advocació habitual contra pestes i malvestats. El nom d'Erola suggereix, per similitud fonètica, la terrible malaltia de la verola. I la devoció del poble, amb la seva etimologia particular i característica, havia confiat a la menuda advocació de l'Erola la preservació de l'espantosa malaltia medieval. Ja erradicada, ara la Verge de l'Erola es pot dedicar, íntegrament, a la seva apacible i bellíssima "muntanya d'ametistes", amb la companyia de tots els animalons de les rodalies -teixons i guineus, entre d'altres-.

La Verge de l'Erola és una fita més entre les altres fites muntanyenques de Sant Segimon, Sant Marçal, Santa Fe i el pas de Santa Joaquima de Vedruna, Sant Miquel dels Sants i Sant Antoni Maria Claret amb la creu de Matagalls que, d'acord amb Torras i Bages, "clenxa Catalunya".

Els goigs

Mare de Déu de l'Erola
pura i fulgent netedat,
que netegeu de verola
i allibereu de pecat!

Punyen l'ermita d'humida,
flaires d'humil bestiar.
Per l'enllosat de l'eixida
caldria el rascle passar.

S'hi gelen els clars de lluna,
el vent hi assaja espinguets,
i en la capella s'engruna
salnitre de les parets.

No us hi lleveu la corona,
encimbellada a l'altar.
Petita sou i rodona
com grana a punt d'espigar.

El vostre Infant és l'espiga
que esbotza el tel dels ermots.
Teniu parada botiga
de pans de cera i ex-vots.

Com una mare pagesa
que deixa un rastre de pa,
si us abelleix l'arquimesa
la ganiveta a la mà

i un reguitzell de mainada
que us formiguegi pels peus,
qui us deixaria oblidada
amb els teixons i guineus?

Lletra: Guerau de Liost (1933)